Els peus sempre li feien mal
Els peus sempre li feien mal
al pare.
Ranquejant recorria totes les sabateries
cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin
a dur el pes de tots els traus
els treps i els talls
que la mar li havia fet.
No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n
descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet
de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i
una cara blanca com l’escuma de les ones
que tantes vegades va muntar.
M’ho deia sempre:
No vaig tenir infancia.
No s’ho treia del cap:
Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.
Giscaven bales lliscaven estrelles
de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.
No volia ser un peó qualsevol.
I deia la mare:
És un home plantós. Llàstima
que no sàpiga escriure. Tu
has d’anar a escola Antònia. No
has de ser una ignorant com ton pare filla.
I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan
diluviana
plorava la seva absència.
Os pés estavam-lhe sempre a doer
Os pés estavam sempre a doer
ao meu pai.
Na sua manca percorria todas as sapatarias
procurando sapatos bastante confortáveis que o ajudassem
a suportar o peso de todos os cortes
os toques e os cortes
que o mar lhe tinha feito.
Nunca lhe apareceram. Teve que zarpar
descalço com o relógio de pulso e a faca
de fatiar pão de cortar lágrimas no bolso do casaco e
uma face branca como a espuma das ondas:
que tantas vezes montou.
Disse-me sempre:
Não tive infância.
Não lhe saía da cabeça:
Aprendi a escrever meu nome na testa.
Zumbiam balas eresvalavam estrelas
de sangue quando aprendia a escrever o meu nome.
Não queria ser um qualquer peão.
E a minha mãe dizia:
É um homem bem apessoado. Pena
que não saiba escrever. Tu
tens que ir para a escola Antònia. Não
tens de ser uma ignorante como o teu pai, filha.
E o anil dos olhos espargia-se-lhe pelas bochechas quando
diluente
Chorava a sua ausência.
Y el azulete de los ojos se le esparcía por las mejillas cuando
chovia
chorava a sua ausência.