Mostrar mensagens com a etiqueta antònia vicens. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta antònia vicens. Mostrar todas as mensagens

30 outubro 2022

antònia vicens

 

Els peus sempre li feien mal


Els peus sempre li feien mal

al pare.

Ranquejant recorria totes les sabateries

cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin

a dur el pes de tots els traus

els treps i els talls

que la mar li havia fet.

No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n

descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet

de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i

una cara blanca com l’escuma de les ones

que tantes vegades va muntar.


M’ho deia sempre:

No vaig tenir infancia.


No s’ho treia del cap:

Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.


Giscaven bales lliscaven estrelles

de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.

No volia ser un peó qualsevol.


I deia la mare:

És un home plantós. Llàstima

que no sàpiga escriure. Tu

has d’anar a escola Antònia. No

has de ser una ignorant com ton pare filla.


I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan

diluviana

plorava la seva absència.



Os pés estavam-lhe sempre a doer


Os pés estavam sempre a doer

ao meu pai.


Na sua manca percorria todas as sapatarias

procurando sapatos bastante confortáveis que o ajudassem

a suportar o peso de todos os cortes

os toques e os cortes

que o mar lhe tinha feito.


Nunca lhe apareceram. Teve que zarpar

descalço com o relógio de pulso e a faca

de fatiar pão de cortar lágrimas no bolso do casaco e

uma face branca como a espuma das ondas:

que tantas vezes montou.


Disse-me sempre:

Não tive infância.


Não lhe saía da cabeça:

Aprendi a escrever meu nome na testa.


Zumbiam balas eresvalavam estrelas

de sangue quando aprendia a escrever o meu nome.

Não queria ser um qualquer peão.


E a minha mãe dizia:

É um homem bem apessoado. Pena

que não saiba escrever. Tu

tens que ir para a escola Antònia. Não

tens de ser uma ignorante como o teu pai, filha.


E o anil dos olhos espargia-se-lhe pelas bochechas quando

diluente

Chorava a sua ausência.


Y el azulete de los ojos se le esparcía por las mejillas cuando

chovia

chorava a sua ausência.